PERMAGEL

Van ser l’Anna Rosa Cisquella i el Sem Pons qui em van trucar i em van proposar portar a escena Permagel. Fins llavors, jo no coneixia l’obra de l’Eva Baltasar (n’havia sentit a parlar, clar, però encara no l’havia llegit), tampoc he adaptat gaire novel·les al teatre, intento militar en allò de fer teatre escrit per dramaturgs-, així que a l’inici em vaig fer pregar una mica. Sigui com sigui, el cas és que no m’esperava viure aquest procés amb tant de goig. La Cisquella i el seu equip tenien raó: el llibre de l’Eva traspuava oralitat i poesia, amb una veu protagonista tan irreverent com sensible i unes imatges que són realment molt llamineres per a l’escena. L’adaptació que hem fet amb l’Albert Pijuan, si bé respecta la paraula original, aporta una nova estructura que pensem que s’adequa millor al fet teatral.

Sempre ho dic: treballar amb la gent que admires i que estimes és de les coses més bones que té el teatre, sense l’equip artístic que m’acompanya no hi ha obra. Són tots extraordinaris. Ara, si hi ha una persona que vull destacar d’aquesta funció que us presentem, és l’actriu que veureu a l’escenari: la Maria Rodríguez Soto. Va ser el meu desig principal a l’hora de tirar endavant el projecte, no només perquè és una de les millors de la seva generació, sinó perquè em sembla perfecta per a aquest paper, capaç de sostenir un soliloqui que va del pensament interior a la paraula dirigida als espectadors. La Maria transita de manera magistral un text que està ple de capes, amb una naturalitat impactant, passant per salts temporals, canvis de discurs, de registre, amb una equilibrista que travessa una fina línia entre la ironia, la tragèdia i la bellesa. És un luxe treballar amb ella. Desitjo que la seva interpretació commovedora us faci vibrar a vosaltres també.

Victoria Szpunberg