MALPARIDA

La Maièutica denuncia la violència obstètrica en aquest muntatge interpretat per Lis Moreno, Martí Costa Olivé i Carla Torres Danés, que compta amb la direcció d’Ángela Palacios.

85 MINUTS / CATALÀ I CASTELLÀ

Fitxa artística

Sinopsi

La Isabel té un nadó de sis mesos i està incòmoda, alguna cosa no va bé i això ha començat a afectar les relacions amb el seu fill, Gabriel, i amb la seva parella.

Un dia es retroba amb una gran amiga de qui s’havia distanciat, la Blanca, que apareix amb un embaràs avançat i amb moltes preguntes sobre el part, amb els temors propis d’una futura mare que, a més, tindrà el nadó sola. La Isabel l’acompanyarà en el procés de recerca d’un part respectat. Així doncs, emprendrà un camí que permetrà descobrir, juntament amb la seva amiga, l’origen dels problemes que té a casa: haver patit violència obstètrica.

PARAULES DE L'AUTORA

Amb aquesta obra he buscat obrir una porta (o deixar-la entreoberta) per donar accés a un espai que està tan naturalitzat que ni tan sols el veiem. Malparida és una conversa que tenim pendent. I com que sembla que no la tindrem, aleshores deixem que la Isabel, l’Amador, i la Blanca la tinguin per nosaltres. És una obra sobre la violència obstètrica, un tipus de violència masclista que sol ser negada, que resulta pràcticament invisible i que pot resultar incòmode d’abordar. Per això he mirat de fer-ho des d’un lloc sensible i empàtic, des del qual tots puguem connectar.

Què passa després del part? Apareixen sentiments confusos, de culpa o d’humiliació. Com es transita un problema que no existeix? Com es supera un dolor basat en alguna cosa que no ha passat?

I és precisament en aquest després, tan confús i sovint tan solitari, on pot aparèixer també la paraula antidepressiu, no com una resposta automàtica, sinó com el senyal que hi ha un patiment real que necessita ser reconegut i acompanyat. L’obra obliga a mirar aquest buit: allò que s’ha naturalitzat tant que sembla que “no ha passat”, però que continua fent mal al cos, a la memòria i a la manera d’habitar-se.

Documentació, articles, llibres, relats i testimonis han estat la base per construir els diàlegs d’aquesta obra. Són reals. Testimonis de primera mà portats a escena. Algunes veus, però, han estat imaginades en el procés de creació.

Laura Verazzi