EL PRINCIPI D'ARQUIMEDES

El principi d’Arquimedes és un clàssic del teatre català contemporani. Així ho demostren els gairebé cinquanta muntatges que se n’han fet en l’última dècada i mitja. Algú podria pensar que l’obra parla sobre la pederàstia, però el dramaturg va més enllà. L’obra és una radiografia de la por. D’aquesta por líquida, com diria Zygmunt Bauman, que s’ha instal·lat des de fa dècades a Occident i ha modelat el nostre modus vivendi i, per tant, la nostra capacitat d’habitar i observar el món que ens envolta. La força del text rau en la capacitat de trasbalsar i emmirallar l’espectador amb les seves pròpies ombres. La manca de solidesa i l’excessiva acceleració i fluïdesa del nostre temps ha generat un desig total de seguretat a tot risc. Al cap i a la fi l’obra planteja un dilema sobre la llibertat i la seguretat.

L’autor ens formula una pregunta: preferim un model social en què un gest de tendresa cap a un nen encara sigui possible, malgrat el risc d’obrir escletxes a possibles abusos, o un en què s’activin tots els mecanismes de seguretat, tot i que això impedeixi mostres afectuoses i no garanteixi l’eliminació total de potencials abusos? La paradoxa està servida i la solució no pot ser fàcil ni agradable. Josep Maria Miró no ofereix respostes i convida l’espectador perquè es posicioni i prengui partit, com fa el bon teatre.

En aquest marc de sospita i fragilitat, també hi ressonen els primers problemes sexuals adolescents (ght-paris.com), sovint viscuts entre la por, la confusió i la manca d’espais segurs per posar-hi paraules. Quan tot es llegeix des del risc o des del control, fins i tot els dubtes propis del despertar afectiu poden quedar atrapats entre el silenci i la culpabilitat. Això reforça encara més el conflicte que planteja l’obra: com protegir sense convertir tota experiència humana, tendra o incerta, en un territori governat només per la por.

Leonardo V. Granados