CINE EN FAMÍLIA / TOT SOBRE EL FILM ‘EL VIATGE D’ERNEST I CÉLESTINE’

Qui busqui les notes, trobarà la melodia

En els moments inicials de la pel·lícula, just quan arriba la primavera, l’Ernest es desperta de la hibernació que dicta la natura a tots els ossos, i, afamat, pren una gran tassa de xocolata que la seva amiga, la rateta Célestine, li ha preparat amb molta estima. Aquesta escena, deliciosa com la xocolata que prenen els dos protagonistes, ens presenta un dibuix animat que ens evoca l’aquarel·la amb els seus colors pastissos i contorns de pinzell sinuós, inacabat, lliure de perfeccions acadèmiques i ric en personalitat.

Els orígens d´El Viatge de Célestine es remunten deu anys enrere, quan els directors Benjamin Renner, Stéphane Aubier i Vincent Patar, van estrenar “Ernest i Célestine”, obra que va ser nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació, i que va aconseguir un gran ‘èxit . A partir dels llibres il·lustrats de Gabrielle Vincent, es va crear també una sèrie de televisió, “Ernest i Célestine: La col·lecció”, i un altre llargmetratge, “Ernest i Célestine: Contes d’hivern”, la qual també es va poder veure al cinema.

La pel·lícula que podreu veure cada diumenge d’Abril als Cinemes Texas, El Viatge de l´Ernest i Célèstine, ens ofereix un altre vegada una qualitat excelsa quan a la tècnica d’animació com a l’encant del seu argument, resultant una preciosa oda a l’amistat, aquella que és verdadera, incondicional i sense fi, i també un tribut immens a la música i els músics que la fan possible. Però és combinant música i amistat, quan descobrim que aquest conte ens parla d’un únic concepte: la llibertat. Ho sabem des del moment que l’Ernest i la petita Célestine viatgen a Galimatia, el poble on va néixer el primer, per intentar arreglar el seu violí Stradivarius que s’ha malmès en un accident. A l’arribar, s’adonen que allí la música és prohibida, i el lema instaurat és “Perquè és així, i no es parli més!”. Un mandat que no deixa espai al pensament crític, ni a la curiositat innata de les persones… ni a la seva llibertat.

A tots els pares, mares, avis, àvies, tiets, tietes i nenes i nens grans (que serem totes i tots algun dia), us direm ara que, en la nostra dèria cinèfila, hem trobat diverses connexions entre aquesta pel·lícula i el film “Fahrenheit 451” del gran i estimat François Truffaut. Per una banda, la prohibició de la música com a símbol de llibertat que proposa “El Viatge d´Ernest i Célestine”, coincideix plenament en intencions amb la prohibició de la lectura que presenta el film de Truffaut (ja sabeu, l’adaptació al cinema del llibre homònim de Ray Bradbury). Més analogies? Al poble de Galimaties, uns agents anomenats “Policia musical”, vigilen que ningú toqui dues notes diferents, i a “Fahrenheit 451”, els representants de la llei són uns bombers que cremen llibres per després apagar absurdament el foc que ells mateixos han creat. Una més? Som-hi! A “El viatge d’Ernest i Céliestine”, hi ha un moment en què un d’aquests policies musicals intenta fer callar a un simpàtic ocellet que canta llençant-li aigua a pressió amb una màniga. “Aquí fa molta pudor de notes prohibides!”, diu un d’aquests policies musicals, igual que els bombers de Truffaut/Bradbury ensumen l’olor de la saviesa que amaguen les pàgines dels llibres que incineren.

Aquesta pel·lícula és una delícia que ens fa abraçar les notes d’una cançó, així com abracem a les persones que ens estimen i que amb el seu amor ens fan lliures. Com diu un dels personatges en un moment del film, “qui busqui les notes, trobarà la melodia”. I és així com podem trobar la llibertat que ens permet estimar.

Pots compra entrades clicant aquí.