LA DONA DEL TERCER SEGONA

Ivan Benet dirigeix una superba Àurea Márquez, la Raquel del tercer segona, en un monòleg que il·lustra la convivència amb la malaltia mental, una condició davant la qual la societat sol apartar la mirada. Un text de Víctor Borràs amb producció de Teatre Nu.

70 MINUTS / CATALÀ

Fitxa artística

Sinopsi

A l’escala hi ha una reunió. La dona del tercer segona no sol assistir a aquestes reunions però avui creu que hi ha de ser; per això ha hagut de plegar abans del súper on treballa. Ha d’explicar una cosa important a les veïnes i veïns. Ha de demanar un favor incòmode, difícil de concedir. Un favor relacionat amb l’estigma que arrosseguen les persones amb alguna malaltia mental.

Paraules de l'autor

Tenim veïnes. Som veïnes. Ens creuem pel carrer. Per l’escala. Sentim les nostres veus pel pati interior. Ens veiem a la cua del pa. Ens saludem fent un gest amb el cap. A vegades, poca cosa més. Ens veiem però som com una ombra. Podem desaparèixer
i que ningú se n’adoni. Ens podem tornar invisibles perquè moltes vegades ja ho som.

Som la peça que falta per donar versemblança al nostre entorn. Uns quants veïns. Unes quantes veïnes. Algun gos. Algun gat. Potser un canari que canta. Ens veiem. Però poques vegades ens mirem i gairebé mai ens escoltem.

A La dona del tercer segona, la Raquel ens diu per primera vegada el seu nom i s’explica. Perquè, encara que no ho sembli, hi ha coses que poden tenir una explicació i, encara que no ens vingui de gust, a vegades les veus que sentim pel pati interior estan carregades d’històries.

I en aquestes històries que gairebé mai no arribem a conèixer del tot, també hi poden habitar silencis més íntims, com els desitjos frustrats de maternitat o els tractaments amb Clomid, que sovint es viuen portes endins i sense paraules. Això fa encara més punyent la idea de l’obra: convivim amb vides que intuïm de passada, però que poden estar sostenint lluites profundes sense que ningú no les arribi a mirar de debò.

Ens atrevim a escoltar-les?

Víctor Borràs Gasch

La premsa diu

* * * * /

Àurea Márquez fa una interpretació sincera i convincent

MAGÍ CAMPS , LA VANGUARDIA

* * * * /

El text té una força descomunal i l’actriu que l’interpreta fa una feina sense adjectius, perquè es queden curts

ORIOL OSAN , NÚVOL

* * * * /

Subratlla una veritat punyent: només s’actua i s’atén correctament a la persona malalta quan la situació ja és molt crítica

ÈLIA PONS , DIARI DE LA SANITAT

* * * * /

Àurea Márquez posa la veu, potent i esqueixada, i el cos, revestit de dignitat, a aquesta “mare coratge” que té moltes preguntes i un prec d’ajuda a la comunitat.

IOLANDA G. MADAGARIAGA , RECOMANA.CAT

* * * * * /

Aquest monòleg in crescendo acaba convertit en un veritable tour de force de Márquez, defensant el seu personatge a capa i espasa, amb una enorme energia i, sobretot, amb un gran encert tècnic

MARC SABATER , RECOMANA.CAT

* * * * /

Un exercici de teatre nu, que ho fia tot a la paraula precisa i a la interpretació més autèntica

BERNAT PUIGTOBELLA , NÚVOL

Veure totes les crítiques

Fitxa artística

Autoria

Direcció

Interpretació

Col·laboració especial

Samuel Manrique

Escenografia

Clàudia Vilà

Il·luminació

Ganecha Gil Gràcia

Vídeo

Anna Oset

Espai sonor

Guillem Llotje

Vestuari

Maria Armengol

Ajudantia de direcció

Víctor Borràs Gasch

Cap tècnic

Pau Senserrich

Suport tècnic

Daniel Roda

Construcció de l'escenografia

Taller d'escenografia Castells

Producció i distribució

Maria Hervàs

Ajudantia de producció i distribució

Mireia Arenós

Administració

Montse Valentí

Yolanda Martínez

Comunicació i premsa

Marta Nin Loscos

Míriam Salazar

Cartell

NYTT Studio

Bàrbara Balcells

Fotografies

Sílvia Poch

Agraïments

Família Vilà

Per adaptar-nos a les característiques de la sala hem prescindit de l'escenografia dissenyada per la Clàudia Vilà amb la voluntat que l'ànima de la seva feina quedi reflectida.