FORTALESA I RESILIÈNCIA / TOT SOBRE ‘EL MEU CAMÍ INTERIOR’

Els que fugen, i els qui cauen

Dani Cantón fa una breu aproximació a la pel·lícula de Denis Imbert basada en la autobiografia del explorador i escriptor Sylvain Tesson que podeu veure cada dia a les 16.15 h

En un moment del film, la veu en off de Pierre, el protagonista d’El meu camí interior (interpretat per Jean Dujardin), ens explica que Napoleó creia que només hi havia dos tipus de persones: els que manen i el qui obeeixen, però que, a parer seu, l’emperador es va oblidar d’un tercer: els que fugen. A través d’un seguit d’escenes retrospectives, aviat descobrim que la vida de Pierre ha estat en si mateixa una successió de fugides per evitar adquirir compromisos amb res, ni amb ningú, ni amb ell mateix, però havent d’afrontar les conseqüències de les seves decisions. Per en Pierre, la conseqüència és perdre l’equilibri de la seva pròpia vida, abalançar-se sobre el seu buit existencial, i caure des d’un balcó una nit de borratxera fins a impactar contra el terra amb violència. A partir d’aquí, Pierre comença una fugida d’enormes dimensions, tant en la distància recorreguda com en la profunditat de les seves emocions.

Creiem que l’experiència de veure aquesta pel·lícula resulta molt agradable i reconfortant, encertadament acompanyada d’una música que ajuda a crear aquesta atmosfera de recolliment, introspecció, i al mateix temps de moviment continu, tant en el temps (els continus flashbacks) com en l’espai que transita en Pierre. Una fotografia precisa i rica en matisos ens mostra la natura com un testimoni silenciós que observa en tot moment del procés interior que està experimentant el protagonista. De fet, podem afirmar que el paisatge és l’altre gran protagonista d’aquesta història. És, de fet, la seva veu omniscient, que és arreu i tot ho sap, és la grandesa de la vida d’en Pierre, de totes les vides i els seus misteris.

El verdader camí que recorre en Pierre és el que traça la seva veu interior, els seus pensaments, les seves reflexions, són en definitiva la gran aventura d’aquest viatge. Però, també, més enllà dels dilemes existencials d’en Pierre, aquest viatge serveix per mostrar la precarietat en què es troba actualment la pervivència del món rural com a forma de vida: l’anunci a un plafó on es demanen metges per assistir als escassos habitants d’un poble, la conversa amb una noia jove que busca una existència en comunió amb la natura. Pierre va entenent coses en les quals mai havia pensat, com el concepte d’allò que entenem com a progrés. «Si jo fos un llop, pensaria: el progrés, quina farsa», ens explica, i arriba a concloure que «el progrés és el desenvolupament d’un error«. En una escena, un home del camp que sembla ser l’últim vestigi d’una família dedicada a cuidar les seves terres i la vida que hi habita en elles, li pregunta a en Pierre: «Vostè escriurà sobre això, sobre la caiguda?» I Pierre, li respon: «sí, i sobre els seus beneficis». Perquè aquesta història va d’això, sobre els qui fugen, i sobre els qui cauen. I, com diu en Pierre, potser aquests també hi guanyen…

Dani Cantón